aEsquis Weblog

L’SGAE continua fent punts per a caure’ns simpàtics i van un pas més enllà, reclamant 45.000€ a la marató de TV3 en concepte de drets d’autor per la música i actuacions que s’hi van dur a terme.

Com tots vosaltres ja sabreu, la marató és un acte altruista que la cadena realitza cada any per aquestes dates a fi de recollir diners per a diferents causes, enguany la campanya ha estat per a combatre les malalties mentals greus i com sempre les xifres de participació han estat espectaculars, acostant-se als 6 milions d’euros.

Tots els participant, ho fan de manera desinteressada i artistes, musics o cantants hi cedeixen els drets de les seves actuacions. Però sembla que no tothom ho té ben entès, ara resulta que les sangoneres de l’Sgae, llancen els seus llargs tentacles sobre el pot i ROBEN part de la recaptació.

Segons l’Sgae ho fan, perquè ho han fet cada d’any i ni la festa ni el CD se n’han escapat mai. Argumenten també que ells només són l’òrgan recaptatori i que per tant és deuen als seus socis (Però els aristes no n’havien cedit els drets?). Bonica explicació vinguda d’una colla de sangoneres, que només fan que provocar-nos mes ganes de connectar l’Emule i baixar-nos la primera merda espanyola que corri per la xarxa.

No entenc com el govern de l’estat dona permís i poder a una organització mafiosa com l’Sgae, que s’omple les arques a base de cànons injustos, però el pitjor de tot és la manca de transparència, ja que no sabem ni qui forma part d’aquesta “cosa nostra” ni com és reparteixen les fortunes que es cobren.

Jo com a queixa o protesta, deixaré aquí aquest link de Dilandau, des de on podreu escoltar i baixar tota la música que vulgueu sense pagar un duro a aquesta colla de miserables.

Diuen que aquest es un país de dieta mediterrània, amb  una alimentació variada i equilibrada i dins aquesta dieta, tenim la sort de gaudir d’un invent anomenat pa amb tomàquet, que li dona 30.000 voltes a qualsevol sandwitch o hamburguesa que puguem trobar a qualsevol altre racó de món. Aquesta norma es compleix en el 99% dels casos, però sempre hi ha excepcions que confirmen la regla.

Ahir vaig tenir la sort i el plaer de gaudir de l’estrena del Barça en Champions, partit còmode que l’equip va resoldre amb un 4 a 0, però la història que ens ocupa es un altre. Degut a la intempestiva hora del partit a ¾ de 10 varem decidir de sopar un entrepà a l’estadi (greu equivocació). 10 minuts abans de la mitja part, varem abandonar les nostres localitats per anar a buscar un “bocata”, en algun dels “Xiringuitus” de l’estadi. Hi havia 6 o 7 persones que havien tingut la mateixa ocurrència que nosaltres, mentre que a la barra  7 cambrers uniformats feien presagiar una ràpida resposta. Res mes lluny de la realitat, 2 dones intentaven fer frankfurts mentes la resta de personal s’ho mirava “apalancats” a les neveres, després de 10 minuts d’espera, ens va tocar el torn, podeu imaginar que durant aquest període, la cua havia crescut fins a límits insospitats, però nosaltres estàvem contents, per què ja ens tocava. La primera sorpresa o decepció va ser al demanar l’entrepà de botifarra, ja que la resposta immediata va ser: 

- No queda botifarra

- Merda! Dons me’n pots posar un de llom? (Com carai pot no quedar botifarra si som dels primers?)

- Tampoc ens queda llom.

- Doncs així què tens?

- Frankfurt

- I què mes?

- I frankfurt

- Ummmmm…  doncs al final potser triaré Frankfurt.

Un paio gros i suat, va agafar dues barretes d’un pa sec, que a casa meva s’utilitza per alimentar els peixos, va engrapar un parell de salsitxes amb els dits sense cap mena de miraments, va entaforar el producte en una bossa de paper com qui farceix la coixinera i acte seguit es va eixugar suor i mocs amb la ma tot demanat 4,5 € per entrepà.

El que ens va donar aquell paio, era de denúncia, de jutjat de guàrdia, servir això hauria d’estar penat per la llei. Un tros de pa que no s’aguantava per enlloc, sense oli, sense tomàquet, tal qual sortit de la bossa, amb una salsitxa de Frankfurt, que semblava goma estovada . La gana i la necessitat ens van empènyer a menjar-nos aquella aberració alimentària que finalment ens va fer mes mal que bé.

Tots podem entendre que al camp nou es molt gran i que per molt que vulguin, no ens poden fer els entrepans amb mateix “carinyu” que nosaltres els fem a casa, però no es pas la primera concentració de gent a la que assisteixo i no recordo haver patit tal vexació alimentària.

Bé, en definitiva, si aquesta temporada teniu la sort d’anar a veure el Barça, no feu com nosaltres, sigueu llestos i porteu l’entrepà de casa, ja que per dolent que sigui, estovat que quedi o fred que es torni, de cap de les maneres podrà ser mes dolent i fastigós que un Frankfurt del Camp Nou.