Deixeu-me avui que tinc temps, escriure una article que em va suggerir l’Elena després de sentir-me “rajar” per enèsima vegada del que considero un insult al personal i una manca total d’ètica, si de mi depengués aquesta mena de publicitat estaria com a mínim prohibida.
Posats a entrar en detall, la raó del meu enuig són els anuncis estil Special K, on un grapat d’esculturals models amb menys “xixa” que un pollastre Somali, “s’han” de sotmetre al pla 15 dies ,per encabir-se en un biquini talla Nancy. Us puc assegurar que cada vegada que veig un Espot d’aquesta marca em provoca més animadversió cap els seus productes.
Un Exemple:
Em fa bullir la sang un anunci de crema reductora on la noia s’ha aplicat el producte abans d’anar a dormir, acte seguit ens l’ensenyen estirada al llit i ens expliquen com la “cremeta treballa”. Jo el que en realitat veig, és a una anorèxica que en lloc de crema reductora el que necessita urgentment és un metge nutricionista o que l’internin en un centre de rehabilitació. Però que no ho veuen que a simple vista se li poden comptar totes les costelles? Els hauria de fer vergonya de voler enredar així al personal.
L’exemple del que us parlo:
Estic més que tip de veure aquesta publicitat absurda, on ens volen fer creure que aquestes noies, necessiten encara fer més dieta, són com aquells anuncis de cosmètics anti edat, protagonitzats per nenes de 17 anys, realment em repugnen.
No pretenc donar classes de moral ni de marketing a ningú, cadascú és prou llest per a treure les seves pròpies conclusions, només em venia de gust comentar la “mala ostia” que m’agafa quan veig aquestes animalades per la tele i així desfogar-me una mica.
Si, encara que no ho sembli (això és ironia) tinc el bloc molt abandonat i no és que no tingui coses a dir, és que no em ve de gust dir-les. Mai trobo el moment per asseure’m a escriure i és clar el bloc no es fa sol.
Avui per curiositat he mirat les estadístiques de visites i tot i haver deixat la pàgina a la deriva, s’ha mantingut un ritme d’entrades no molt distant a quant hi escrivia cada dia, clar indicador de que en realitat a la gent li importa un pitu si em curro un post o no. Hi ha un parell d’articles que contenen noms en Anglès i aquests s’emporten el gruix de les cerques internàutiques, cosa que em fa suposar que aquestes arriben a la meva pàgina per equivocació, no m’imagino un paio d’Oklahoma rellegint un bloc escrit en català.
No vull semblar pessimista, de fet aquesta pàgina mai ha buscat tenir moltes visites i en realitat a qui més servei ha fet és a mi mateix, que n’utilitzo els links i el manuals tot sovint. Suposo que el meu cas és el mateix que el de molts altres blocs catalans, que no tenim visites ni els tant anhelats comentaris brillen per la seva absència, és una mica com estar parlant sol.
Bé, de moment ho deixo aquí , no se si continuaré escrivint o tornaré a estar mut fins al pròxim minut de lucidesa, el que sé segur és que tampoc se’n assabentarà massa gent.
Parlo del nou anunci del Ministeri de cultura espanyola en contra de la pirateria. Jo no entraré a defensar ni a criminalitzar aquesta pràctica, però el que si faré serà criticar aquest anunci sensacionalista, fals i roí que intenta equiparar una persona que es descarrega una cançó a casa seva, amb un delinqüents, mal educat i mala persona, capaç d’assassinar nens o atropellar àvies.
Trobo l’anunci un insult a la intel•ligència del personal i si tinguessin dos dits de front el que haurien de fer és retirar-lo i currar-se un espot amb cara i ulls que si ens mostrés la imatge real de la pirateria i les seves conseqüències.
Tots coneixem les campanyes en contra dels accidents de transit, que encara que dures i cruentes les acceptem per què sabem que la realitat de les carreteres és aquesta, però el voler convertir en monstres les sargantanes, no cola i l’exercici de demagògia i falsedat que suposa aquest anunci, només el converteix en la riota del personal.
Com a mostra, adjunto el tall d’un capítol de la genial sèrie The IT Crow (Los Informaticos) per què el compareu amb l’anunci del Ministeri. Digueu-me si hi ha gaire diferència.
En l’article anterior he comentat que algunes de les cares de Nova York no han complert les expectatives, en el meu cas em va decepcionar un xic la nostra visita a l’Ittle Italy i seguidament us explicaré el perquè. Jo només puc parlar de la nostra experiència, algú pot dir que estic generalitzant, però això es el que ens varem trobar.
La nostra arribada al barri prometia ja que coincidia amb les festes de San Gennaro, assenyalades a les guies com a d’obligada visita i així ho varem fer. El barri oferia un aspecte immillorable, ple de banderes italianes, paradetes de menjar al carrer i la sintonia del padrino als altaveus, però era tot màrqueting. La majoria dels oferents que varem trobar allà en realitat eren Hispans que tenien menys d’italià que jo, fins al punt que al dirigir-me amb aquest idioma a ells, creien que jo si que ho era.
Dos dies d’alimentació a base de fast food i “basura” en general, ens havien regirat l’estomac, de manera que havíem dipositat totes les nostres esperances en els restaurants d’estil Italià d’aquella zona.
Un Hispà ens va convèncer per a seure en un dels restaurant que oferia plats de pasta, pizza i carns a la brasa a uns preus força raonables i així ho varem fer, però amics, estic segur que si serveixen a un verdader Italià com ens van servir a nosaltres, allò acaba en “Vendetta”. El plat de l’Elena tenia un aspecte digne de fotografia, una mini ració d’espaguetis mal posats i presentats en un costa del plat, donaven mes impressió d’haver-hi caigut que no pas d’haver estat servits. Una ampolla d’aigua oberta i tapada amb un got de plàstic (On es vist que et serveixin l’aigua oberta!!!), la carn del segon plat sobre especiada al mateix temps que insípida i sosa, la manca d’un pa demanat i promès i el servei deplorable d’un cambrer amb molt poques ganes de treballar, em van desencantar d’aquella zona.
Tot el comentat anteriorment em va fer prometre d’escriure aquest article a la meva arribada. Sé que no és bo generalitzar i possiblement varem anar a parar a un mal lloc i en un mal moment, però el què a mi respecta, difícilment em tornaran a veure per aquella zona i més després d’assabentar-me que la majoria d’italians de Nova York realment els podem trobar en una zona del barri Bonxs, tot això i l’esmenta’t anteriorment, deixen l’Ittle Italy al meu entendre com a un enganya giris.
Entrades (RSS)