aEsquis Weblog

Ni flyinglures, ni esqués vius, ni hòsties, lo millor de món és una barqueta de fusta i una llum una mica potent. Es recomana però anar protegit amb casc.

Aquest vídeo no és el culpable de que el Barça es proclamés campió a la final de Roma, però és una eina més de les que va utilitzar el “Gran Guru” per a motivar els seus jugadors. Aquest Barça és tricampió per qualitat, esforç, talent i com no una mica de fortuna en els moments precisos. Aquest muntatge és només una anècdota més en aquest any ple de glòria i triomfs de tot el barcelonisme.

Que com vaig viure la final? Doncs, a Can Cabo amb amics i uns nervis de por, però ara toca assaborir aquesta victòria.

Gràcies Barça, gràcies Pep, per aquesta magnifica temporada.

Demà es juga la final de la Champions, un esdeveniment que ja fa un parell de dies, no em deixa dormir. Des que Iniesta va marcar a Stanford Bridge, tots el culers estem esperant aquest dia per a intentar coronar de la millor manera possible una temporada difícilment oblidable.

Per a molts aquest haurà estat l’any dels partits en obert, del 2 a 6 al Bernabeu o del Crakovia (La Queta, Lo putu Gusiluz), per a mi sens dubte aquesta és la temporada de Rac1. De la ma del Pou, Saperas, Costa, Puig, López, Llimós i companyia, he viscut i gaudit del Barça amb tota la intensitat, aquesta colla de cracks ens han distret amb els seus programes i narracions dia a dia proporcionant-nos talls de veu que de ben segur escoltarem durant molt temps, tots coincidireu amb mi si dic que la manera de cantar el gol de Iniesta que ens van regalar, està a l’alçada dels mítics “Urruti t’estimo” o “Pizzi, sos macanudo”.

Jo com a tribut a tot l’equip d’esports de Rac 1, que tant m’han donat a aquest any, deixo aquí el tall de veu del gol per a poder-ne gaudir sempre que correspongui.

Saperas, és Roma?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Diuen que aquest es un país de dieta mediterrània, amb  una alimentació variada i equilibrada i dins aquesta dieta, tenim la sort de gaudir d’un invent anomenat pa amb tomàquet, que li dona 30.000 voltes a qualsevol sandwitch o hamburguesa que puguem trobar a qualsevol altre racó de món. Aquesta norma es compleix en el 99% dels casos, però sempre hi ha excepcions que confirmen la regla.

Ahir vaig tenir la sort i el plaer de gaudir de l’estrena del Barça en Champions, partit còmode que l’equip va resoldre amb un 4 a 0, però la història que ens ocupa es un altre. Degut a la intempestiva hora del partit a ¾ de 10 varem decidir de sopar un entrepà a l’estadi (greu equivocació). 10 minuts abans de la mitja part, varem abandonar les nostres localitats per anar a buscar un “bocata”, en algun dels “Xiringuitus” de l’estadi. Hi havia 6 o 7 persones que havien tingut la mateixa ocurrència que nosaltres, mentre que a la barra  7 cambrers uniformats feien presagiar una ràpida resposta. Res mes lluny de la realitat, 2 dones intentaven fer frankfurts mentes la resta de personal s’ho mirava “apalancats” a les neveres, després de 10 minuts d’espera, ens va tocar el torn, podeu imaginar que durant aquest període, la cua havia crescut fins a límits insospitats, però nosaltres estàvem contents, per què ja ens tocava. La primera sorpresa o decepció va ser al demanar l’entrepà de botifarra, ja que la resposta immediata va ser: 

- No queda botifarra

- Merda! Dons me’n pots posar un de llom? (Com carai pot no quedar botifarra si som dels primers?)

- Tampoc ens queda llom.

- Doncs així què tens?

- Frankfurt

- I què mes?

- I frankfurt

- Ummmmm…  doncs al final potser triaré Frankfurt.

Un paio gros i suat, va agafar dues barretes d’un pa sec, que a casa meva s’utilitza per alimentar els peixos, va engrapar un parell de salsitxes amb els dits sense cap mena de miraments, va entaforar el producte en una bossa de paper com qui farceix la coixinera i acte seguit es va eixugar suor i mocs amb la ma tot demanat 4,5 € per entrepà.

El que ens va donar aquell paio, era de denúncia, de jutjat de guàrdia, servir això hauria d’estar penat per la llei. Un tros de pa que no s’aguantava per enlloc, sense oli, sense tomàquet, tal qual sortit de la bossa, amb una salsitxa de Frankfurt, que semblava goma estovada . La gana i la necessitat ens van empènyer a menjar-nos aquella aberració alimentària que finalment ens va fer mes mal que bé.

Tots podem entendre que al camp nou es molt gran i que per molt que vulguin, no ens poden fer els entrepans amb mateix “carinyu” que nosaltres els fem a casa, però no es pas la primera concentració de gent a la que assisteixo i no recordo haver patit tal vexació alimentària.

Bé, en definitiva, si aquesta temporada teniu la sort d’anar a veure el Barça, no feu com nosaltres, sigueu llestos i porteu l’entrepà de casa, ja que per dolent que sigui, estovat que quedi o fred que es torni, de cap de les maneres podrà ser mes dolent i fastigós que un Frankfurt del Camp Nou.