aEsquis Weblog

No pensava que això fos possible.

Em fascina aquesta ciutat

En l’anterior post ja us vaig comentar que tenia ganes d’escriure alguna “coseta” sobre series i avui que el Barça – Cultura Leonesa m’ho permet, m’he decidit a fer-ho.

Cada dia que passa trobo la programació vespre/nit més soporífera i menys atractiva, és per això que m’he enganxat a un bon nombre de sèries gràcies a Internet. Algunes d’elles estan vives i en plena temporada, d’altres ja s’han acabat deixant orfes a tota un colla de viciats. Aquest és el cas de Los Soprano, per el meu gust la millor que he vist fins al moment.

En aquesta primera llista en destacaré 3, de les que me’n declaro fan incondicional, sé que molta gent no hi estarà d’acord i fins i tot algun fan de Lost, o d’alguna altre s’ofendrà, però com es sol dir en català, per a gustos, colors.

Los Soprano.

Los Soprano és una sèrie Americana de HBO que durant sis meravelloses temporades, narra la vida i miracles de Anthony Soprano i tots els que l’envolten. Anthony, és el capo d’una família mafiosa de New Jersey i arrenca amb la visita d’aquest a una psicòloga després de patir un atac de pànic, una relació metge pacient que és prolongarà durant les sis temporades donant molt de Joc.

La sèrie no és un monòleg i tot i que el pes de James Gandolfini (Anthony Soprano) és terrorífic, hi ha un bon grapat de personatges que podria destacar i que resulten molt ben desenvolupats i interpretats, tals com Carmela (La dona d’Anthony), Christopher Moltisanti o Pol Goltieri. Un consell, no convé agafar massa apreci a cap dels personatges, ja que als guionistes no els va tremolar gens el pols, ja enteneu que vull dir.

La història mostra tant les grandeses com les misèries de les dues famílies d’Anthony, la mafiosa i la de sang, combinant el glamour de la vella escola, amb la baixesa i “cutresa” d’un grapat de criminals.

Assassinats, però no gratuïts i encertadament dosificats, traïcions, drogues, joc, prostitució, etc, etc… Et mantenen enganxat capítol a capítol, sempre a l’expectativa de com és resoldrà la situació.

El final de la saga a la sisena temporada va deixar milions d’orfes amb una sola pregunta: I ara què? Què hi ha després de Los Soprano? Podeu pensar que sóc un exagerat, potser si o potser no, però no sóc l’únic que ho va pensar, prova d’això és el pelegrinatge que reben indrets tant emblemàtics de la sèrie com el mític Bada Bing.

Jo li poso un 10

Californication

Hank Moody, és un escriptor d’èxit amb talent, que migra la seva vida des de Nova York a Los Angeles, allà es separa de la seva dona i converteix la seva vida en un cúmul de despropòsits.

Amb altres dosis de Sexe, alcohol i auto destrucció, Hank és dibuixa com un personatge altament ocurrent i sarcàstic, sempre amb la millor frase a punt sigui quina sigui la situació.

Carregada de moments surrealistes i delirants, la sèrie resulta molt fresca, i tot i que no es pot catalogar dins el gènera d’ humor, jo la gaudeixo com un “eneano” a Euro Disney.

Destacable el paper de David Duchovny (Mulder de Expediente X) interpretant a Hank Moody, paper molt llunyà dels què li havia pogut veure fins ara, però que li encaixa a la perfecció fins el punt de fer-te pensar que ell en realitat podria ser així.

La sèrie passa per la 3a temporada i aquesta setmana és va emetre el 7è capítol als Estats Units, jo la segueixo en versió original subtitulada, però si això us fa mandra, podeu començar per les dues primeres, que si existeixen doblades.

Jo li poso un 7,5

Dexter

M’encanta, m’encanta la idea d’un assassí en sèrie que en el fons és un bon paio, aquesta és la descripció i el resum principal que podem fer de Dexter.

Dexter explica la història d’un especialista en restes de sang que treballa per el departament de policia de Miami, amb la peculiaritat de que ell mateix és un assassí en sèrie amb desenes de víctimes a les seves espatlles. Mancat de sentiments o remordiments, Dexter és regeix per un estricte codi imposat per el seu ja desaparegut pare, que veient la inclinació i ànsia incontrolable d’aquest per matar li marca les directrius que hauran de complir totes les seves víctimes, han d’haver matat algú i haver-ne sortit indemnes.

Un dels aspectes que està més ben treballat, és la veu en off del protagonista, que en tot moment ens permet sentir en veu alta el que pensa Dexter, ideal i necessari ja que el 99% del temps tot el que diu o fa, és pura actuació.

La sèrie es troba a la 4a temporada i aquest diumenge a USA és va emetre el 7è capítol així que com podeu endevinar, també l’estic seguint en VO subtitulada, de nou si sou una mica mandrosos per llegir, podeu trobar les tres primeres doblades en espanyol.

Jo li poso un 8

Bé i fins aquí aquesta llista, com ja he comentat segurament molts no hi estareu d’acord i us agradaria veure entre aquesta selecció alguna de les que vosaltres mateixos esteu seguint, per això estic obert a recomanacions. De fet arran d’una d’elles, m’estic iniciant en The Wire, la que diuen és la predilecte del mateix Obama, només estic al 5è capítol de la primera temporada així que de moment no en parlaré, potser li tocarà en un futur post.

Pd. Un record per a Friends, la relació Chandler – Joey, és ja mítica

Recordeu a Jerry Seinfeld?

Darrera aquella gran serie hi havia un gran còmic, un tipus d’aquells capaç de convertir en ridícules la majoria de les nostres accions quotidianes. Aquest vídeo és part d’una entrevista al late night de Conan O’Brien que tampoc és coix i no pot fer més que partir-se la caixa escoltant com Seinfeld se’n fot dels usuaris de Blackberry i Iphone.

Se que el vídeo és molt antic, però em venia de gust deixar-lo aquí.

Per cert, ja que he esmentat a Seinfeld i la seva antiga sèrie, em ve de gust un dia d’aquest comentar-vos les que jo us recomanaria, així que aviat toca tabarra.

Itàlia veu commocionada com les càmeres enregistren un assassinat dut a terme per part de la Camorra Napolitana. La víctima Mariano Bacioterracino un delinqüent especialitzat en robatoris s’havia guanyat força enemics entre la màfia, per suposadament haver tingut relacions amb la dona d’un capo, és executat a la porta d’un bar.

Imatges molt impactants

Si busqueu una miqueta podreu veure centenars de vídeos d’il•luminats castigant-se l’esquena contra el terra tot intentant fer un volta a l’aire. Aquest no és el cas del protagonista de les imatges, capaç de fer un front flip tot superant una distància de 6 metres.

Molaria que aquesta fos una nova disciplina olímpica, no?

O millor si, així potser seria una mica més distret.

Aquest paio es diu Aka Jyotiraj, té 23 anys , viu a l’Índia i puja per les parets amb una rapidesa que ja la voldria l’Spiderman, ara que també és possible que qualsevol dia el veiem en un altre vídeo amb el cap obert.

Un mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Famosa frase de Joseph Paul Goebbels, ministre de propaganda i mà dreta de Hitler durant l’Alemanya Nazi i per el què sembla mirall i mestre de la cadena Intereconomia amb tota la seva patuleïa de feixistes radicals i acèrrims xenòfogs de tot el que pugui fer olor a democràcia o catalanitat.

Dins aquest ambient d’odi i persecució, és normal que una de les institucions que més úlceres i llàgues provoqui a tota aquesta colla d’apirants de ministres de Franco, sigui el Barça, per això no es tallen ni un pèl en intentar enbrutar-ne la imatge i fins i tot justificar les agressions de Welington “El temible”, inventant-se vídeos.

Com alguns de vosaltres podreu recordar, no és la primera vegada que aquesta trepa de “magnifics periodistes” foten pena emocionant-se i fent-se palles amb un vídeo fals, que només ells com a cadena cutre que són, s’han empassat, no se si per pèssims periodistes o simplement traïts per el desitg.

Tot comença amb el partit d’aquest cap de setmana del Barça en front del Malaga, on un aprenent de Pepe, va agredir gratuitament a dos jugadors blaugranes, la gent d’Intereconomia mancats d’excuses per al seu discurs, s’inventen les imatges d’una suposada agressió de Ibrahimovic a Welington, justificant així la violència d’aquest mico, per sort la televisió va enregistrar l’acció des d’una prespectiva millor on podem veure clarament que no va passar res de res. Així que aquí us adjunto primer el vídeo amb la palla mental de Punto pelota, seguit de les imatges del que realment va passar.

Així reventin.

Punto pelota

La veritat

Doncs això, els 100 vídeos més populars de Youtube en 3 minuts i mig

A vegades una amistat mal entesa pot acabar molt malament.

Una raó més per estimar aquest esport. No entenc perquè això no passa més sovint.

Pd. Que quedi clar que això és un muntatge, si fos veritat ja l’hauríem fitxat

Amazing Streaker Scores – A funny movie is a click away

Aquest senyor és diu Josep Puntí, però molts el varem conèixer com a Adrià Puntí, fa ja temps gràcies al mític Umpah-pah. El Josep, sempre ha tingut un immens talent per la música i en moltes ocasions ho ha demostrat amb escreix, però el pobre home s’ha fet malbé, el mam i les drogues han desbaratat un músic excel·lent. Aquestes imatges corresponen a un concert d’aquest Agost a Figueres on la turca el va portar a insultar un dels músics i encarar-se amb un paio del públic, tot això en mig d’una immensa palla mental. Una llàstima!

Minut 1:34

Adrà: Us esteu avorrint?
Públic: Siiiiiiiiiiii
Adrià: Encara me la xuparíeu de canto a la plaça del poble, maricons.

La prova és molt senzilla, els asseuen davant d’una llaminadura i els diuen que si no se la mengen, dintre d’una estoneta, en lloc d’una els en donaran dues. Les imatges d’angoixa i patiment són esfereïdores. (Je, je)

Oh, The Temptation from Steve V on Vimeo.

Aquest anunci de Kaspersky parodiant l’atac amb sabata rebut per Bush a Iraq, és un bon exemple de màrqueting viral que funciona.

Molt bo