Per a molts aquest haurà estat l’any dels partits en obert, del 2 a 6 al Bernabeu o del Crakovia (La Queta, Lo putu Gusiluz), per a mi sens dubte aquesta és la temporada de Rac1. De la ma del Pou, Saperas, Costa, Puig, López, Llimós i companyia, he viscut i gaudit del Barça amb tota la intensitat, aquesta colla de cracks ens han distret amb els seus programes i narracions dia a dia proporcionant-nos talls de veu que de ben segur escoltarem durant molt temps, tots coincidireu amb mi si dic que la manera de cantar el gol de Iniesta que ens van regalar, està a l’alçada dels mítics “Urruti t’estimo” o “Pizzi, sos macanudo”.

Jo com a tribut a tot l’equip d’esports de Rac 1, que tant m’han donat a aquest any, deixo aquí el tall de veu del gol per a poder-ne gaudir sempre que correspongui.

Saperas, és Roma?

Posts Relacionats

• Els pitjors actors del futbol
• Pesca perillosa
• El vídeo de Guardiola
• Barça campió 2009
• Enculant a una reportera en directe
• 10 raons per estar content amb la designació de Maradona com a seleccionador Argentí.
• Songbeat, aprofiteu abans que se n’assabenti l’SGAE
• N’hi ha per fotre’ls-hi una denúncia

Zodiac fou un assassí en sèrie que va operar per la zona nord de Califòrnia durant un període de 10 mesos fins a finals del 1960. La seva identitat és encara una incògnita.

Ell va escollir el seu propi nom en una sèrie de cartes que va fer arribar a la premsa fins a 1974. Les seves cartes van incloure 4 criptogrames dels quals tres encara estan per resoldre.

Cinc són els casos on s’ha pogut demostrar la seva culpabilitat: Benica, Vallejo, Lake Berryessa i San Francisco entre Desembre de 1968 i Octubre de 1969. Quatre homes i tres dones entre 16 i 29 anys van ser els seus objectius. Es va creure que el seu nombre de víctimes era major, però no es va poder concloure al 100%

A l’Abril del 2004, la policia de San Francisco va donar el cas per “inactiu”, però el va reobrir de nou al Març del 2007. Actualment la investigació continua oberta.

Víctimes Cronològicament.

Encara que el Zodiac en les seves cartes va reivindicar unes 37 víctimes, els investigadors van concloure que havien estat set, dues de les quals van aconseguir sobreviure.

Les víctimes son:

David Arthur Faraday 17, i Betty Lou Jensen, 16: Els va disparar i assassinar el 20 de Desembre de 1968 a la carretera del Llac Herman, just en el límit de la ciutat de Benica.

Michael Renault Mageau, 19, i Darlene Elizabeth Ferrin, 22: Els va disparar el 4 de Juliol de 1969 al pàrking del club de golf Blue Rock de Vallejo, la Darlene va arribar cadàver a l’hospital fundació Kaiser, mentre que en Michael va sobreviure.

Bryan Calvin Hartnell, 20, i Cecelia Ann Shepard, 22: Apunyalats el 27 de Setembre de 1969 on ara és anomenada “La illa del Zodiac” al Llac Berryessa al Comtat de Napa; Bryan sobrevisqué a sis punyalades, però la Cecelia va morir per les ferides dos dies després.

Paul Lee Stine, 29: Assassinat per un tret el 11 d’Octubre de 1969 al barri de Presidio Heights a San Francisco.

Es sospita.

Molts d’altres crims van ser identificats com a possibles víctimes del Zodiac, però no estan universalment reconegudes com a tal.

Les mes possibles i conegudes són:

Robert Domingos, 18, i Linda Edwards, 17: Disparats i assassinats el 4 de Juny de 1963, a la platja prop de Lompoc, California. Aquestes víctimes s’atribueixen al Zodiac per les similituds amb el cas del llac Berryessa.

Cheri Jo Bates, 18: Apunyalada fins a la mort i pràcticament decapitada, el 30 d’Octubre de 1966, a Riverside, Califòrnia. La possible connexió amb el Zodiac va aparèixer 4 anys després dels fets quant un reporter del San Francisco Chronicle va rebre un comunicat remarcant les similituds entre aquest cas i el modus operandi del Zodiac.

Kathleen Johns, 22: Segrestada el 22 de Març de 1970, a l’autopista 132 a l’oest de Modesto, California. Kathleen va escapar amb la seva filla del cotxe del segrestador i posteriorment va identificar l’individu en un retrat robot del Zodiac.

Donna Lass, 25: Vista per últim cop el 26 de Setembre de 1970, al Sud del Llac Tahoe, California. Una postal amb un ambientador de Pi ( publicitat d’un poble proper al llac Tahoe ) va ser rebuda per el Chronicle el 22 de Març de 1971, i va ser interpretada com una senyal del Zodiac confessant la seva implicació en el cas. Això no va ser concloent, ja que mai es va trobar el cos de la Donna.

Línia de temps.

Lake Herman Road

El Zodiac va cridar l’atenció de la policia després dels aparentment aleatoris assassinats de Betty Lou Jensen i David Farady el 20 de Desembre de 1968, just al límit de Benica a Califòrnia.

La parella celebrava el seu primer aniversari i havia planejat anar a un concert prop de casa la Betty, però a última hora van decidir visitar a un amic i van parar a sopar en un restaurant local.

Aproximadament a les 10:15 pm, en David i la Betty es van aturar en un lateral sense asfaltar a la carretera del Llac Herman. Poc després de les 11:00 pm, el Zodiac va aturar el cotxe al seu costat. Almenys un testimoni que passava per d’indret va declarar haver vist els dos cotxes i al allunyar-se va sentir el que podia haver estat un tret, però el volum de la ràdio el va fer dubtar continuant així la seva marxa.

El Zodiac va disparar a David un únic tret al cap i a Betty cinc a l’esquena mentre aquesta intentava fugir. Els dos cossos van esser trobats minuts després per Stella Borges, que viva prop de de l’indret. La policia va investigar el cas, però no va se capaç d’arribar a cap conclusió.

Blue Rock Springs.

Darlene Ferrin i Michael Mageau van esser disparats prop de mitjanit el 4 de juliol de 1969 al pàrking del club de Golf Rock Spring de Vallejo, a 4 milles del llac Herman. Ells es trobaven dins el cotxe de la Darlene quant un altre cotxe és va aturar al seu costat, immediatament és va allunyar, però al cap de 10 minuts va aparèixer de nou aparcant darrera seu, just per a impedir la fugida. Un home va baixar del cotxe amb una llanterna en direcció a l’acompanyant enlluernant-los, acte seguit els va disparar amb una 9 mil•límetres.

A les 12:40 am del 5 de Juliol de 1969, un home anònim va telefonar a la policia de Vallejo responsabilitzant-se de l’atac. L’home també es va declarar autor dels assassinats del Llac Herman. La policia va rastrejar la trucada que va resultar esser efectuada des d’una benzinera situada només a uns quants edificis de la comissaria de Vallejo.

La Darlene va arribar morta a l’hospital, però en Michael aconseguí sobreviure tot i haver rebut trets a la cara al coll i al pit.

Les cartes del Zodiac

El 1 d’Agost de 1969, tres cartes escrites per l’assassí van ser rebudes per el Times-Herald de Vallejo, el San Francisco Chronicle i el San Francisco Examiner. Les cartes pràcticament idèntiques, incloïen el tros d’un criptograma amb un total de 360 caràcters, que segons el Zodiac, contenia la seva identitat. Va reclamar la publicació en portada de la seva carta, amenaçant amb l’assassinat de 12 persones aquell mateix cap de setmana si no era complerta la seva petició. No es va fer cas de l’amenaça i les tres parts, només van se publicades eventualment.

El 4 d’Agost de 1969, una altre carta va ser rebuda al San Francisco Examiner amb la salutació: “Estimat Editor això ho diu el Zodiac”. La carta era en resposta al Jefe de policia de Vallejo, que li havia demanat mes dades per provar que realment ell era l’assassí dels nois.

El 8 d’Agost de 1969 Donald y Bettye Harden, van desxifrar el criptograma, però aquest no contenia el nom real de l’assassí del Zodiac. El text original amb faltes d’ortografia incloses deia així:

“I LIKE KILLING PEOPLE BECAUSE IT IS SO MUCH FUN IT IS MORE FUN THAN KILLING WILD GAME IN THE FORREST BECAUSE MAN IS THE MOST DANGEROUS ANAMAL OF ALL TO KILL SOMETHING GIVES ME THE MOST THRILLING EXPERENCE IT IS EVEN BETTER THAN GETTING YOUR ROCKS OFF WITH A GIRL THE BEST PART OF IT IS THAT WHEN I DIE I WILL BE REBORN IN PARADICE AND ALL THE I HAVE KILLED WILL BECOME MY SLAVES I WILL NOT GIVE YOU MY NAME BECAUSE YOU WILL TRY TO SLOI DOWN OR STOP MY COLLECTING OF SLAVES FOR MY AFTERLIFE EBEORIETEMETHHPITI “

Els últims 18 caràcters continuen indeterminats.

Traducció

“M’AGRADA MATAR GENT PERQUÈ ÉS MOLT DIVERTIT ES MES DIVERTIT QUE UNA MATANÇA SALVATGE AL BOSC PERQUÈ L’HOME ES L’ANIMAL MES PERILLOS I EL MES EMOCIONANT L’EXPERIENCIA ES MILLOR QUE TENIR SEXE AMB UNA NOIA LA MILLOR PART ES QUE QUANT JO MORI JO RENEIXARE AL PARADIS I TOTS ELS QUE HE MATAT SERAN ELS MEUS ESCLAUS NO US DONEARE EL MEU NOM PERQUÈ VOSALTRES HEU D’INTENTAR DESXIFRAR-LO O ATURAR LA MEVA RECOLECTA D’ESCLAUS PER A L’ALTRE VIDA EBEORIETEMETHHPITI”

Llac Berryessa

El 27 de Setembre de 1969, Bryan Hartnell i Cecelia Shepard es trobaven de picnic a la vora del llac Berryessa en una petita illa connectada per una fina passarel•la de sorra. Un home se’ls va acostar enfundat en una caputxa negre ulleres de sol i un peto. Amenaçant-los amb una pistola els va lligar i posteriorment va treure un ganivet amb el que els va apunyalar. De retorn cap a la carretera, va dibuixar un cercle amb una creu i la següent inscripció en la porta del cotxe de les víctimes: Vallejo 12-20-68, 7-4-69, Sept 27-69-6:30 by knife

A les 7:40pm un home va trucar a l’oficina del Sheriff de Napa des d’una cabina informant del crim. La cabina en qüestió va ser trobada amb el telèfon despenjat en un renta cotxes situat en el carrer principal de Napa. Els detectius aconseguiren empremtes dactilars del telèfon, però mai van atrobar cap concordança amb cap sospitós.

Un home i el seu fill que es trobaven pescant per la zona va esser els descobridors de les víctimes. El Sheriff de Napa i el seu ajudant van ser els primers en arribar al lloc del crim. La Cecelia es trobava conscient quant van arribar i va poder donar una detallada descripció de l’individu, posteriorment va entrar en coma i va morir dos dies després. Bryan va aconseguir recuperar-se de l’atac i va narrar la seva història a la premsa. El cas va se assignat al detectiu Ken Narlow, qui va intentar resoldre el cas fins al moment de la seva jubilació

Presidio Heights

L’onze d’octubre de 1969 a San Francisco, un home entra al taxi de Paul Stine. Per raons desconegudes li dispara al cap amb una 9 mm, li roba la cartera, les claus del cotxe i li estripa un tros de camisa. Unes adolescents presencien el crim i avisen ràpidament a la policia mentre observen com l’home neteja les empremtes del vehicle. A l’arribar la policia, les adolescents van proporcionar una descripció del sospitós que va servir per fer-ne un retrat robot.

A dos carrers de l’escena del crim, l’oficial Don Fouke que també havia respost a la trucada d’emergència, observa un home blanc caminant sol en direcció a les escales d’un pati interior, l’encontre només dura uns deu segons, però Don, que havia sentit per ràdio que el sospitós era un home negre, no troba cap motiu per aturar al vianant, avui en dia encara ningú sap com es va produir un error tant gran en les descripcions. Arribat al lloc del fets Don va saber que el sospitós era blanc i es va adonar de que possiblement moments abans s’havia creuat amb l’assassí. La policia va registrar tota la zona però ja no va trobar res. L’assassinat va ser assignat als detectius Bill Amstrong i Dave Toschi, que van treballar en el cas eventualment investigant uns 2500 sospitosos al llarg dels anys.

Mes cartes i codis

El 14 d’Octubre de 1969, el Chronicle va rebre una altre carta del Zodiac, aquesta vegada juntament amb l’escrit, hi havia un tros de camisa de Paul Stine com a prova del crim. El carta Zodiac amenaçava de disparar als nens d’una escola.

A les 2 a.m. del 22 d’Octubre de 1969 algú que s’anunciava com a Zodiac, va trucar a l’oficina de policia de Oakland demanant que un dels dos reconeguts advocats F. Lee Bailey o Merlvin Beli apareguessin en el programa de televisió de Jim Dunbars al matí següent. Bailey no estava disponible, però Beli si va assistir al programa. Jim Dumbars va demanar a la seva audiència que mantingués les línies telefòniques lliures i algú que va trucar en varies ocasions fent-se passar per el Zodiac es va identificar com a Sam. Sam es va avenir a tenir una trobada amb l’advocat Merlvin Beli a la que mai es va assistir. La policia va descartar al individu com a Zodiac i en posteriors trucades del mateix a l’advocat, va rastrejar les línies fins arribar l’hospital de Napa, on va trobar a Sam, un pacient intern de psiquiatria.

El 8 de Novembre de 1969 Zodiac va enviar un nou criptograma de 340 caràcters mai resolt. El 9 de Novembre de 1969, va enviar una carta de 7 pàgines on explicava com dos policies s’havien creuat amb ell només tres minuts després d’haver disparat a Stine. Extractes de la carta van ser publicats per el Chronicle el 12 de Novembre, aquell mateix dia, Don Fouke va escriure una carta explicant el que havia passat aquella nit. El criptograma de 340 caràcters mai ha pogut ser desxifrat i encara que s’han donat moltes possibles solucions, cap d’elles s’ha acceptat com a verdadera.

El 20 de desembre de 1969, justament un any després dels assassinats de David Faraday y Betty Lou Jensen, Zodiac va enviar una carta a Belli amb una mostra de la camisa de Stine on li demanava que l’ajudés.

Modesto

La nit del 22 de Març de 1970, Katheleen Johns conduïa de San Bernardino a Petaluma per visitar la seva mare. Estava embarassada de set mesos i portava al seu costat la seva filla de 10 mesos. Mentre conduïa per l’autopista 132, prop de Modesto, un cotxe la va començar a seguir fent indicacions de que la roda posterior dreta estava fluixa i anava d’un costat a l’altre. Katheleen va parar el cotxe en un lateral i va acceptar l’ajut de l’estrany que li va proposar acostar-la a la gasolinera mes propera. L’home va conduir passant de llarg de varies gasolineres al voltant de tres hores i cada vegada que ella li demanava perquè no parava ell canviava de tema.

Ketheleen, va aprofitar que el segrestador es va aturar en una cruïlla i va saltar del vehicle amb la seva filla. L’estrany va sortir en busca d’elles, però al arribar el conductor d’un camió, l’home va fugir. Ketheleen va fer autoestop fins a l’oficina de policia de Patterson on va denunciar dels fets . Allà va ser on va veure el retrat robot de l’assassí de Stine a qui va reconèixer com el seu segrestador. Quant van trobar el cotxe de la Srs. Johns, aquest havia estat cremat.

Hi ha algunes coses en la història de Johns, que no acaben d’encaixar, per això molts dels investigadors han posat en dubte que realment el segrestador de Johns fos el Zodiac.
Comunicacions.

Zodiac va continuar comunicant-se amb la policia al llarg de 1970 mitjançant cartes a la premsa. En una d’elles escrivia “My name is ——–,” seguit de 13 caràcters xifrats, també afirmava no ser l’autor de la col•locació d’una sèrie de bombes que van causar la mort d’un policia, adjuntava el diagrama d’una bomba i amenaçava de col•locar-la en un autobús infantil. En la part inferior del diagrama hi havia la següent escriptura: ” = 10, SFPD = 0″.

Zodiac va enviar una targeta de felicitació amb mata segells del 28 d’Abril de 1970 on afirmava que volia veure gent portant la seva firma del cercle i la creu en pins igual que portaven el símbol de la pau o del “Black Power”

En una carta del 26 de Juny de 1970, va declarar sentir-se pertorbat per no veure gent portant pins amb la seva signatura i que per això havia disparat a un home que estava dins el seu cotxe amb una 38. S’ha especulat que aquesta víctima pogués ser el sergent Richard Radetich que va morir després de rebre un tret al cap mentre estava posant una multa des del seu cotxe. La policia va descartar que el Zodiac estigués involucrat amb el succés, però el cas mai s’ha pogut resoldre.

En una carta al Chronicle el 24 de Juny de 1970 el Zodiac va donar crèdit a la història del segrest de Kathlen Johns.

Riverside

Una carta rebuda per el reporter del Chronicle Paul Avery el 27 d’Octubre de 1970 va ser publicada en portada. Poc desprès Avery va rebre una carta anònima alertant de les similituds entre els assassinats del Zodiac i el de Cheri Jo Bates que s’havia produint 4 anys abans i que encara estava per resoldre.

El 30 d’Octubre de 1966, Bates de 18 anys va passar la tarda a la biblioteca del campus fins que aquesta va tancar a les 9:00 pm. Els veïns van informar que havien sentit un crit als voltants de les 10:30 pm. El dia següent el cadàver de Bates va ser trobat entre dues cases en runes a prop de la biblioteca brutalment colpejada i apunyalada fins a la mort. Cables del motor del seu cotxe havien estat arrencats.

Un mes després, el 29 de novembre de 1966, una carta molt similar va ser enviada a la policia de Riverside i al Riverside Press-Enterprise. Titulada “The Confession”, l’autor reivindicava la responsabilitat de l’assassinat de Bates i en donava detalls que només la policia coneixia, i aprofitava per advertir que Bates no era la primera ni seria la última.

La connexió entre Cheri JoBates i el Zodiac, continua sense estar clara. El departament de policia de Riverside, creu que Zodi c s’atribuïa l’assassinat de Bates per aconseguir mes notorietat.

Llac Tahoe

El 22 de Març de 1971, en una postal rebuda en el Chronicle a nom de “Paul Averly” , Zodiac es responsabilitzava de la desaparició de Donna Lass al Llac Tahoe el 26 de Setembre de 1970.

Lass era una infermera del Sáhara Tahoe Hotel Casino. Ella va treballar fins a les 2 del dia 26 de Setembre i no va ser vista al sortir de l’oficina. El dia següent el seu uniforme i les seves sabates van ser trobades plenes de sorra en una bossa de paper a l’oficina, el seu cotxe es trobava prop d’un complex d’apartaments i casa seva estava impecable. Lass mai va ser trobada.

Santa Barbara

En un article en el Vallejo Times Herald del 13 de novembre de 1972, el Sheriff retirat de Santa Barbara Bill Baker, sostenia la teoria de que l’assassinat d’una parella de joves al seu contat havia estat obra del Zodiac.
El 4 de Juliol de 1963, cinc anys i mig abans de que el Zodiac es donés a conèixer per els assassinats de Hernan Lake Road, els estudiant Robert Domingos i Linda Edwards, van ser assassinats a trets a la platja prop de Lompoc.
El suggeriment de que Domingos i Edwards van ser víctimes del Zodiac rau en la similitud amb el cas del Llac Berryessa

Les últimes cartes.

El Zodiac va romandre prop de tres anys en silenci, que va trencar amb una carta al Chronicle el 29 de Gener de 1974, alabant la pel•lícula “l’Exorcista”. La carta incloïa un vers del el Mikado i un símbol desconegut fins al moment. La carta acabava amb : “Me = 37, SFPD = 0″.

Uns altres 4 anys van passar sense cap carta realment atribuïble al Zodiac, fins el 24 d’Abril del 1978. Una carta rebuda per el Chronicle va ser catalogada d’autèntica i mes tard posada en dubte, ja que experts afirmaven que era una falsificació.

El 3 de Març de 2007, a l’arxiu del Chronicle es va trobar una postal datada del 1990 amb l’aparença i signatura del Zodiac i encara que el forense Lloyd Cunningham la va catalogar com a autèntica, no tots els experts en el Zodiac l’accepten com a tal.

En l’actualitat

Els investigadors Michael N. Maloney i Kelly Carroll , van crear els primers perfils d’ADN a través de les cartes. Aquests perfils, van descartar els principals sospitosos Arthur Leigh Allen i Mike Rodelli’s.
El SFDP va catalogar el cas de “inactiu” l’Abril del 2007 al•legant pressions i manca de recursos. El cas continua obert a Vallejo i la seva policia manté una Web per a rebre informació sobre els crims. També Napa i Riverside continuen treballant en el tema.

Arthur Leight Allen

Arthur Leight Allen, va ser el principal sospitós de la policia i l’únic a que vas ser registrat. Mai va ser acusat formalment per cap dels delictes i va morir el 1992 negant cap mena d’implicació en els crims.

Altres Posts

• Aparcant en vertical
• Avui se m’ha penjat el Firefox
• 12 Anys després, Paris!!!
• Ali G entrevista als Beckham
• Barça campió 2009
• Cas Haley i el Walking on the moon
• Evitar estafes al comprar per Internet
• Tenim un convidat a casa
• The Black hole
• La MAT és una traïció al territori i a la seva gent.

Theodore Robert “Ted” Bundy és un dels psicòpates més famosos de la història americana, la seva cacera humana va deixar un nombre de víctimes encara indeterminat. Fred intel•ligent i mancat de humanitat, Ted va segrestar i assassinar joves de entre 15 i 25 any al llarg dels Estats Units entre 1974 i 1978. La seva bona planta i una destacable intel•ligència el van ajudar a cometre una sèrie de crims que perduraran en la memòria de molts americans. Després de molta feina, deixo aquí la seva biografia que espero que us agradi. L’he titulat “Ted Bundy – Nascut per matar”. Agrairé molt si els que la llegiu em podeu deixar un comentari al final de l’article, si hi ha una sola observació, la feina haurà valgut la pena. Però em deixo ja de preàmbuls i us convido a situar-vos dins la ment del criminal.

Ted Bundy

Theodore Robert “Ted” Bundy (Novembre 24, 1946 – Gener 24 de 1989) Ha estat un dels mes famosos assassins en sèrie de la història americana. Bundy va segrestar i assassinar dones joves al llarg dels Estats Units entre el 1974 i 1978. El nombre total de les seves víctimes es encara una incògnita. Després d’una dècada de negacions Bundy va acabar confessar 30 morts.

Infància

Ted Bundy va néixer a Burlington, Vermont el 24 de Novembre de 1946, al centre Elizabeth per a mares solteres. La identitat del pare de Ted és encara una incògnita. S’especula que Louis (La seva mare) rebia abusos físics i sexuals per part del seu pare, així que en realitat podria ser el progenitor de Ted, per amagar aquest la família va fer passar a Ted com a fill petit, i ell va creure que la seva mare era la seva germana fins a l’edat adolescent..

Bundy i la seva mare vivien a Philadelphia amb els seus avis materns. Al 1950 Bundy i la seva “germana” es van traslladar a Tacoma, Washington on Loise inexplicablement va canviar el cognom de Ted de Cowell a Nelson. Al 1951, un anys després Loise va conèixer Johny Culpepper Bundy en una trobada per adults a l’església Metodista. Un Veterà de guerra i cuiner en l’hospital de veterans. Aquell any Johny i Louise és van casar i ell va adoptar Ted qui va canviar de manera definitiva el seu cognom a “Bundy”.

La família aviat es va ampliar en quatre membres i Ted dedicava la major part del seu temps lliure fent de mainadera. Ted mai va acabar d’acceptar al seu padrastres i se sentia com a menystingut per la seva nova família.

Bundy era un bon estudiant en el Institut Woodrow Wilson a mes d’un actiu membre de l’església metodista . Socialment es mostrava com un jove tímid i introvertit. Posteriorment afirmaria que ell mai va sentir la necessitat d’estar amb companyia d’altres persones, que no comprenia per què la gent volia tenir amics ni què feia que algú resultes atractiu per un altre.

Escola

Al 1965, Ted es va graduar al Woodrow Wilson High School de Tacoma; Ajudat per una beca va començar els seus estudis de psicologia, després de dos semestres va decidir passar a la universitat Seattle’s de Washington.

Durant la seva època d’estudiant va treballar responsablement com a organitzador d’estanteries i posant la compra en les bosses dels clients d’un petit supermercat. Mes tard i com a part del seu aprenentatge de psicòleg, va col•laborar amb una línia nocturna d’ajut a suïcides a l’àrea metropolitana de Seattle.

Bundy va tenir una relació seriosa amb Stephanie Brooks (pseudònim), a qui va conèixer al 1967. Al 1968 després de la seva graduació ella va tornar amb la seva família a Califòrnia i va donar per acabada la relació. Bundy obsessionat va estar escrivint-li cartes durant molt de temps. La frustració el va empènyer a buscar els seus inicis, Ted va viatjar a Burlington, Vermont, lloc del seu naixement, durant aquesta visita en el registre del seu poble Ted va descobrir la seva veritable relació familiar, es desconeix el veritable impacte que això li va provocar.

Després d’aquest descobriment mostrà un caràcter mes dominant i centrat en els seus objectius. Va matricular-se de nou a la universitat de psicologia de Washington i esdevingué un excel•lent estudiant. Al 1969 va iniciar una nova relació amb Elizabeth Kendall (pseudònim), una secretària divorciada que es va enamorar profundament de ell i que així va continuar fins al 1976 quant finalment va ser detingut per assassinat.

Graduat al 1972 en psicologia, ràpidament va començar a treballar per el partit republicà. Així en un viatge de feina a Califòrnia l’estiu de 1973 Bundy va tornar a entrar en la vida de Stephanie; aquest cop amb una actitud molt diferent com home ambiciós i professional que havia estat admès a l’escola de dret. Bundy va mantenir enganyades a les dues dones que mai van saber la una de l’altre. Va invertir la resta de l’any seduint a l’Stephanie, a qui va demanar matrimoni per després ignorar i abandonar dues setmanes mes tard. Posteriorment explicaria que només ho havia fet per demostrar que la podia tenir si ell volia. Tot això va passar nomes setmanes abans de que Bundy inicies la seva sagnant carrera com a assassí.

Primera onada d’assassinats

Alguns experts en Bundy creuen que aquest va començar a matar molt jove, en els seus anys d’adolescent. Ann Marie Burr una nena de vuit anys va desaparèixer de casa seva a Tacoma l’estiu del 1961 quant Bundy tenia 14 anys. Ted va ser consultat sobre la desaparició de Ann però sempre va negar la seva implicació. Durant una discussió amb el seu advocat la nit abans de la seva execució va confessar que el seu primer intent va ser al 1969 i va confirmar ser l’autor d’assassinats ocorreguts al 1974 quant tenia 24 anys.

Poc abans de la mitjanit del 4 de Gener de 1974 va entrar al sotan de Joni Lenz (pseudònim) de 18 anys, una estudiant de dansa de la universitat de Washington a qui va colpejar al cap amb una barra de ferro extreta de la capçalera del llit on dormia i la va violar amb una eina que utilitzen els ginecòlegs per inspeccionar les cavitats humanes. Lenz va ser trobada al matí següent en mig d’un bassal de sang, l’atac li va deixar serioses seqüeles cerebrals que li van impedir portar una vida normal.

La següent víctima va ser Lynda Ann Healy, una altre estudiant de la universitat de Washington. La mitjanit del 31 de gener de 1974 Bundy va entrar a l’habitació de la Lynda i la va deixar inconscient, la va vestir amb una camisa i uns texans i se la va endur embolicada amb un llençol. El 12 de Març de 1974 a Olimpia, Bundy va segrestar i assassinar a Donna Gail Manson de 19 anys, la Donna va ser vista per última vegada al campus dirigint-se a un concert de jazz. El 17 d’abril Susan Rancourt va desaparèixer del campus on estudiava, posteriorment dues estudiants van explicar que unes nits abans un home els havia estat demanant ajuda per carregar uns llibres al seu Volkswagen. La següent va ser Kathy Parks, vista per últim cop al campus d’Oregon el 6 de Maig, a unes 250 milles de Washington, per això els agents van dubtar durant molt temps de la relació d’aquesta desaparició amb les altres. Brenda Ball desaparegué sortint de “The Flame”, una taberna de Washington el 1 de Juny. Seguidament va matar a Georgann Hawkings, una estudiant de la universitat de Washington. A primera hora del matí del 11 de Juny de 1974 ella es dirigia a la seva fraternitat després de deixar el seu xicot amb qui havia passat la nit, no va tornar a ser vista. Les investigacions van descobrir mes tard que havia ajudat a un home amb la cama enguixada a pujar el seu maletí al cotxe. La orgia de sang de Bundy va culminar el 14 de juliol amb l’assassinat de Janice Ott i Denise Naslund al llac Sammamish de Washington. Vuit persones diferents van veure aquell dia un home de bona presencia i jove amb el braç enguixat que es feia anomenar Ted. Cinc d’elles eren dones a qui Ted havia demanat ajuda per a descarregar una barca que suposadament tenia al seu Volkswagen Beetle. Una d’elles va acompanyar a Ted fins al cotxe, on no va veure cap barca, i va declinar seguir mes endavant. Tres testimonis més van afirmar que havien vist a aquest home aproximar-se a Janice Ott amb la història de la barca i que ella l’havia acompanyat en busca del cotxe i mai va tornar a ser vista en vida. Amb les descripcions de d’individu i del Volkswagen marró, la policia va realitzar un retrat robot que va distribuir en premsa i televisió, després d’això la novia de Ted, un professor de psicologia de la universitat i un ex company de feina, van reportar a les autoritats que Bundy podria ser sospitós, però les mes de 200 pistes diàries que la policia rebia van provocar que no s’agafessin seriosament la possibilitat de que l’assassí fos un estudiant de dret sense cap antecedent.

Les restes de Janice Ott i Denise Naslund van ser trobades el 7 de Setembre a la interestatal 90 prop de Issaquah a una milla del parc. Amb les restes de les dues víctimes, van ser trobats un fèmur i una vertebra que pertanyien a Georgann Hawkins. El 2 de Març de 1975 els cranis i les mandíbules cap altre part de Linda, Susie, Kathy i Brenda va ser trobada.

Segona onada de crims

Aquella tardor, Bundy es va traslladar a Utah per assistir a l’escola de dret de Salt Lake City, on va reprendre la seva carrera criminal a l’octubre. Nancy Wilcox va desaparèixer de Holladay el 2 d’octubre. La Nancy va ser vista per última vegada en un Volkswagen Beetle. El 18 d’octubre, Bundy va assassinar Melissa Smith de només 17 anys filla del xèrif de policia de Midvale . Bundy la va segrestar sodomitzar i estrangular. El seu cos va ser trobat nou dies després. La següent va ser Laura Aime, també de 17 anys, que va desaparèixer després d’abandonar una festa de Halloween a Lehi, Utah el 31 d’octubre de 1974. Les seves restes van ser trobades al cap d’un mes per uns excursionistes el dia d’acció de gràcies al fons d’un riu. Colpejada salvatgement i estrangulada amb les seves pròpies mitges.

El 18 de Novembre de 1974 a la ciutat de Murray, Utah, Carol DaRoch aconseguí escapar amb vida. Bundy la va abordar en un centre comercial fent-se passar per policia, on li va explicar que algú havia intentat robar el seu cotxe, i la va convèncer de que l’acompanyés fins a la comissaria policia. Havia conduit certa distància quant va atacar a Carol i li va lligar les mans amb unes manilles, seguidament va intentar colpejar-la amb una barra de ferro que ella va poder aturar, acte seguit va ella aconseguir obrir la porta i saltar del cotxe en marxa fugint així del seu possible assassí.

Als voltants d’una hora mes tard un home estrany va ser vist en un institut a Bountifu, Utah on el grup de teatre estava representant una obra. Va abordar a la professora de Teatre Raelynne Shepard uns quants cops, demanant-li que l’acompanyés al pàrking per identificar un cotxe, Shepard es va negar a sortir amb aquell homes. Després va assaltar a Katherine Ricks, a qui va intentar convèncer per què l’ajudés a reparar el seu cotxe, per sort per la Katherine ella s’hi va negar. Debby Kent de 17 anys va abandonar l’obra a la mitja part per anar a recollir al seu germà, no va tornar a ser vista mai mes. En posteriors investigacions la policia va trobar una clau al pàrking que coincidia amb les manilles que portava Carol DaRoch.

Al 1975, mentre estudiava Dret, Bundy va traslladar els seus crims a Colorado. El 12 de Gener, Caryn Campbell va desaparèixer de Wildwood on es trobava de vacances amb els seus fills. Va desaparèixer en algun lloc entre l’ascensor i la seva habitació. El seu cos va ser trobat el 17 de febrer següent. Una instructora d’esquí Julie Cunningham va desaparèixer el 15 de Març i Denise Oliverson el 6 d’abril.

Lynette Culver va desaparèixer de Pocatello, Idaho el 6 de Maig, Bundy la va portar a una habitació de motel que anteriorment havia llogat i allà la va afogar en la banyera i en va llençar el cadàver al riu. El 28 de Juny va segrestar Susan Curtis (Bundy va confessar el seu assassinat minuts abans de la seva execució). Les restes de Cunningham, Culver, Curtis i Oliverson mai van ser trobades.

Mentre això passava, investigadors de Washington Buscaven la manera d’analitzar la enorme llista de sospitosos que tenien i així per primera vegada la policia va fer servir la informàtica per a realitzar un creuament i anàlisi de dades. Buscaven persones que apareguessin en mes d’una llista de sospitosos, “Theodore Robert Bundy” va ser una de les 25 persones que van pareixien en 4 llistes diferents, per això va ser el segon en ser investigat i és va decretar una ordre d’arrest sobre ell.

Arrest i Fuga

Bundy va ser arrestat el 16 d’agost de 1975, a Salt Lake City, per no obeir l’ordre d’aturar-se per part d’un agent. En l’escorcoll del seu cotxe l’agent va trobar una màscara d’esquí, una palanca de farro, unes manilles, un picador de gel, bosses d’escombraries i altres elements que van fer pensar a l’agent que es podria tractar d’un lladre de cases. Bundy es va mostrar fred durant l’interrogatori i va trobar explicació per a tots els elements trobats en el seu cotxe. Jerry Thompson un detectiu de Utah va relacionar Bundy i el seu Volkswagen amb el segrest de DaRonch i les altres noies desaparegudes. Després d’escorcollar el seu apartament Bundy va ser sotmès a una roda de reconeixement davant de DaRonch, Shepard i Tingley. Les tres dones el van identificar positivament. Bundy va ser condemnat el dia 1 de Març de 1976 a 15 anys de presó per el segrest de DaRonch.

El 7 de Juny de 1977 en preparació del judici per l’assassinat de Caryn Campbell, Bundy va ser traslladat a la presó de Pitkin, Aspen, Durant un descans en la vista va obtenir permís per visitar la biblioteca del Jutjat, fet que va aprofitar per escapar. Bundy va aconseguir arribar a la muntanya d’Aspen sense ser vist, vagant per ella es va desorientar. El 13 de Juny, Bundy va robar un cotxe i podria haver fugit lluny, però va conduir direcció Aspen on va ser reconegut i arrestat de nou per dos agents de policia.

Arrestat de nou, Bundy va ser traslladat a la presó de Glenwood Spring. D’alguna manera Bundy va aconseguir una petita serra de metalls i 500$ en efectiu, mes tard explicaria que havia comprat la serra a una altre intern. Ted va usar la serra per obrir una petita tapa de metall de la seva cel•la que portava a un sostre fals. Altres presos havien avisat als vigilants de que havien sentit a Bundy passejar per el sostre, però ningú ho va comprovar. El 23 de Desembre es va fixar finalment la data del judici per l’assassinat de Caryn Campbell, el 9 de Gener de 1977, això va precipitar la fugida de Bundy la nit del 30 de Desembre. Va deixar llibres sota els llençols per a simular el seu cos, és va vestir de carrer i va pujar per el forat del sostre que havia preparat en direcció a la sala de vigilants des de on va obtenir de nou la llibertat.

Caminant per la carretera un conductor el va recollir i el va acostar a l’estació d’autobusos, Ted va agafar un Bus fins a Denver i des d’allà el vol de les 8:55 a.m. direcció a Chicago. Quant els guardes de la presó és van adonar de la seva absència, Bundy ja feia hores que es trobava a Chicago.
Ultima Sangria de Bundy: Florida

Bundy va agafar un tren de càrrega en direcció Ann Arbor, Michigan, aquí va robar un cotxe que abandonaria a Atlanta, Georgia per agafar un autocar en direcció a Tallahassee, Florida, on va arribar el 8 de Gener. Va llogar una habitació en una pensió sota el nom de “Chris Hagen” on va cometre petits robatoris per a subsistir. Una setmana després de la seva arribada a Tallahassee el matí de diumenge 15 de Gener de 1975, tota la ira de Bundy va entrar en erupció. Ted va entrar a l’edifici de la germandat Chi Omega de la Universitat de Florida, aproximadament a les 3 a.m. on va assassinar dues joves que va trobar dormint, Lisa Levy i Margaret Bowman, colpejant-les i violant-les salvatgement. El cervell de Margaret era visible entre el seu crani destrossat. Dues joves mes que es trobaven en la germandat Karen Chandler i Kathy Kleiner van ser també agredides i abandonades amb serioses ferides. Tota la barbàrie no el va entretenir mes de mitja hora. Després d’abandonar La germandat Chi Omega, Bundy va entrar en diferents cases fins a trobar a Cheryl Thomas a qui també va deixar en estat crític.

El 9 de Febrer de 1978, Bundy va viatjar a Lake City, Florida. Va segrestar i assassinar a Kimberly Leach de només 12 anys, abandonant el seu cadàver en una cort de porcs. Ella seria la seva última víctima. El 12 de Febrer, Bundy va robar una altre Volkswagen Beetle amb el que va abandonar Tallahassee. El 15 de Febrer de 1978 poc després de la 1 a.m., el policia de Pensacola David Lee el va aturar, Bandy es va resistir i finalment va ser reduït i portat al calabós on literalment va dir a l’agent “Desitjaria que m’haguessis matat”. Posteriorment a traves de la seva empremta dactilar va ser identificat com a l’assassí de Lake City i finalment traslladat a Miami en espera de judici per els assassinats de Chi Omega.

Presó i execució

Bundy va ser jutjat per el cas Chi Omega el Juny de 1979, tot i que li van assignar cinc advocats, ell va insistir en portar la seva defensa i fins i tot va fer els interrogatoris. Bundy va ser reconegut per alguns testimonis i una de les proves que el van condemnar va ser una mossegada en la natja del cadàver de Lisa Levy, que va ser comparada amb la dentadura de Bundy. Finalment va ser trobat culpable i condemnat a mort per el Jutge Edward D. Coward que després de confirmar la sentència es va acomiadar de Bundy amb les següents paraules:

“Ordeno que la corrent recorri el teu cos fins a causar-te la mort. Tingues cura de tu mateix jove. Si et plau et demano sincerament que tinguis cura de tu mateix. Es una tragèdia per aquesta cort haver vist aquesta falta d’humanitat total. Ets un jove molt intel•ligent. Hauries estat un bon advocat i m’hauria agradat molt veure’t exercint davant meu, però has triat una altre camí soci. Tingues cura de tu mateix. No et guardo cap mena de rencor. Vull que ho sàpigues. Una vegada mes, tingues cura de tu”

Després del judici de Chi Omega, Bundy va ser jutjat per l’assassinat de Kimberly Leach el 1980. De nou va ser trobat culpable gràcies a unes fibres trobades en el seu cotxe que coincidien amb el vestit de la Kimberly i als testimonis oculars que el van veure rondant aquell dia l’escola. De nou va ser sentenciat a morir. Durant aquest judici es va casar amb la seva excompanya de feina Carole Ann Boone en la mateixa sala on era interrogat. En les posteriors visites conjugals Carole va quedar embarassada i va donar a llum una nena “Tina”. Posteriorment es va separar de Bundy, va canviar els seus cognoms i va desaparèixer.

Durant els anys que Bundy va estar en el corredor de la mort de la presó de Florida, rebia freqüents visites de l’agent William Hagmaier del departament de ciències del comportament del FBI. Bundy va anar prenent confiança e William fins al punt d’afirmar que ell era el seu millor amic. De vegades Bundy confessava detalls dels seus crims que la policia desconeixia ho no havia pogut confirmar. A l’octubre de 1984, Bundy va contactar amb Bob Keppel un antic detectiu de King Conty, Florida. Oferint-se per ajudar-lo a atrapar a l’assassí de Green River i així proporcionar les seves intuïcions i anàlisis. Keppel i Dave Reichert van viatjar a Florida per parlar amb ell. Mes tard els dos detectius farien públic que en realitat les converses amb Bundy van ser de poca ajuda en la investigació; però els va permetre entrar dins la seva ment i van centrar l’objectiu de les seves trobades en extraure informació dels crims que encara no s’havien pogut imputar a Bundy.

Bundy va contactar amb Keppel de nou al 1988. Tots els seus recursos per evitar l’execució havien estat rebutjats i la seva mort era imminent. Ted va confessar a Keppel 8 assassinat sense resoldre a l’estat de Washington, dels quals ell era el sospitós. Bundy va confessar detalladament l’assassinat de Georgean Hawkins, descrivint com la va enganyar per que l’acompanyés al cotxe amb l’excusa de les crosses i la maleta, com la va colpejar amb la clau de tub que havia amagat sota el cotxe, com va conduir lluny amb la Georgean semi inconscient i que mes endavant la va estrangular.

Després de l’entrevista, Keepel va comentar que estava molt impressionat per la conversa amb Bundy, i que aquell segurament era el tipus d’home que havia “nascut per matar”. Keppel va dir: “ Ell descrivia l’escena del crim de Issaquah i era talment com estar allà. Com si ho estigués veient tot. Esta totalment obsessionat amb la idea i passa tot el seu temps pensant en l’assassinat.”
Bundy creia que les seves revelacions podrien aplaçar temporalment la seva execució o potser commutar-la per una cadena perpètua. La seva advocada es va posar en contacte amb les famílies de les víctimes demanat que escrivissin cartes al Governador de Florida demanat misericòrdia i així aconseguir de Bundy la localització dels cossos dels seus essers estimats. Finalment tots els intents per retardar l’execució van ser estèrils.

La nit abans de la seva execució va concedir una entrevista televisiva a James Dobson, cap de la organització cristiana evangèlica “Focus on the Family”. Durant l’entrevista Bundy va repetir fins a la sacietat que ell era producte de la pornografia que estava envaint la societat i que tota la seva ira I violència provenien d’ella. Després de l’entrevista molta gent que el veia com un boig, va modificar la seva postura. Bundy va declarar: “ Vosaltres em matareu i protegireu la societat de mi, però hi ha molta gent addicte a la pornografia, y no hi esteu fent res al respecte”.

A les 7:06 a.m. del 24 de Gener de 1989, Ted Bundy va ser executat a la cadira elèctrica. Les seves últimes paraules van ser: “ Vull donar el meu amor a la meva família i amics”. Després, mes de 2000 volts van travessar el seu cos durant uns dos minuts. A les 7:16 a.m. es va certificar la seva mort.

Víctimes i modus operandi

Quant parlava sobre els assassinats en sèrie amb Bob Keepel, va dir que els assassins en sèrie canvien de costums segons les circumstàncies, com ell mateix. Bundy va entrar a casa de les seves dues primeres víctimes, Joni Lenz i Linda Healy, però no ho va tornar a fer fins als crims de Chi Omega, poc abans del seu arrest.

No obstant Bundy va utilitzar el mateix modus operandi la major part de la seva carrera criminal. Li agradava acostar-se a les seves víctimes sota la llum de dia, en llocs públics, en ocasions fingint necessitar ajuda, amb el braç enguixat o usant crosses, altres vegades fingint ser una figura de l’autoritat com un policia o un Bomber.

Bundy treia avantatge de les seves característiques facials, ja que eren atractives i no especialment recordables. En els seus últims anys era descrit com a camaleònic, capaç de modificar totalment el seu aspecte només deixant-se barba o canviant-se el pentinat.

La majoria de les seves víctimes eren Dones blanques de classe mitjana, entre 15 i 25 anys, la majoria estudiant de la universitat. També sembla que portaven els cabells llargs i amb ratlla al mig. Es creu que podria ser producte del ressentiment que tenia a la seva primera xicota . Solia colpejar les seves víctimes al cap amb la clau de tub que amagava al cotxe . Totes les seves víctimes a excepció de Kimberley Leach tenien
traumatismes al cap i també a excepció de la Kimbreley havien mort estrangulades. Les transportava a llargues distàncies i en ocasions fins a 260 milles del lloc del segrest. També sembla ser que solia beure alcohol abans dels seus atacs.

En les seves confessions, Bundy va admetre haver decapitat amb una serra almenys una dotzena de víctimes. També va confessar que visitava els cossos de les seves víctimes a la muntanya on que passava hores amb ells, maquillant-los i mantenint relacions sexuals fins que la putrefacció en feia abandonar les restes. Poc abans de la seva execució Bundy va admetre que tornava a visitar el cadàver de Georgeann Hawkins per practicar necrofília

Quant els oficiales de policia que interrogaven a Bundy li van dir que sospitaven que havia comès 37 assassinats ell els va respondre: “afegiu un dígit mes i ja ho teniu”. Ann Rule (Excompanya de Bundy i escriptora de la seva biografia) va especular que les víctimes rondaven un centenar. Parlant amb la seva advocada Polly Nelson al 1988 Bundy va afirmar que segurament 35 era el nombre mes aproximat.

Patologia

El desembre de 1978, Bundy va ser examinat per la professora de la universitat medica de Nova York, Dorothy Otnow Lewis. Bundy on va parlar de la seva infantesa i especialment de la relació amb els seus avis materns, Samuel i Eleanor Cowell. Va descriure el seu avi, com a abusador i tirànic, un fanàtic que odiava negres, italians, catòlics i Jueus. Mes tard va declarar que el seu avi torturava animals, apallissant el gos o penjant els gats del veïnat per la cua. També va explicar que guardava gran quantitat de revistes pornogràfiques a l’hivernacle que ell i el seu cosí passaven hores llegint. La seva família es mostrava molt escèptica amb la versió de Louise sobre el pare del nen i en algunes converses Samuel s’havia mostrat col.lèric amb els tema ja que segurament ell era el pare al mateix temps que l’avi. Bundy va descriure al seva iaia, com a tímida i obedient, en ocasions anava a l’hospital on rebia tractament d’electroxoc contra la depressió. Una tieta de Bundy explicava que un dia que va anar a casa de la seva germana Louise per fer la mig diada, es va despertar rodejada de ganivets amb Ted de només 3 anys somrient als peus del llit. Quant els detectius de Florida li van preguntar on s’havia desfet del cos de Kimberley Leach, Bundy va respondre: “Sóc el fill de puta amb el cor mes fred que mai us heu trobat”.

Altres Posts

• Els pitjors actors del futbol
• Aprenent a aparcar
• Alliberar el teu Iphone 3G amb Yellowsn0w
• 12 Anys després, Paris!!!
• Jo també vull ser president del Barça
• Les aparences enganyen
• Els meus tiets en un anunci de l’Eroski
• Utilitza una pistola Taser, per a reduir una dona de 72 anys
• Tot continua igual de fastigós
• Genial campanya, “Regala memoria”

Quin gran personatge, James Bond és segurament el tipus d’home que tots voldríem ser. Culte, audaç, atractiu, seductor, etc, etc. No acabaríem mai d’enumerar les virtuts d’aquest heroi modern, que és recicla a cada passa. Però d’on va néixer el mite, qui va crear aquesta figura capaç de sobreviure a vint-i-una sequeu-les? L’artífex de tot això va ser Ian Fleming, escriptor britànic nascut el 22 de maig de 1908 a Londres. Ian fleming va ser professor d’anglès a Àustria i Alemanya, periodista i agent de borsa abans de ser reclutat per el servei d’intel•ligència naval peviament a la segona guerra mundial, on va arribat a comandant ideant un plà per a fer-se amb la codificadora enigma (màquina codificadora Nazi) que mai es va portar a terme. En aquest període Ian va respirar l’aire i l’ambient de l’espionatge que de ven segur van inspirar al seu personatge. Al 1953 és trobava a Golden Eye, la seva casa de Jamaica quant va donar vida per primer cop al espia amb llicència per a matar amb el títol de Casino Royale. El nom de James Bond el va treure d’un llibre d’ornitologia obra d’un escriptor americà del mateix nom. Ian escriuria 12 novel•les i 9 hitòries curtes sobre les peripècies de l’intrèpid espia 007. Fleming moriria el 12 d’agost de 1964 a causa d’una crisis cardíaca, però la seva obra perduraria per molt temps.

Altres Posts

• T’agrada conduir?
• 9ª Festa del bolet a Seva
• Petons de lleó
• Pot un pit distorsionar l’espai/temps i la matèria a l’estil Matrix?
• I jo que em pensava que dominava el Photoshop
• DOWNGRADE PSP
• Un home es divorcia d’una dona en un món virtual i la dona li mata el personatge
• Seigenio, una actuació genial
• Jo també em cago amb el Halloween
• Similituds entre Magnum i Star Wars

Seguint la meva ronda de biografies insòlites, he decidit narrar la vida d’Andrey Chikatilo, un psicòpata rus que va campar al seu gust durant 12 anys, duent a terme un total de 52 assassinats coneguts. És tracta d’un dels assassins més sagnants i prolífics de l’era moderna, tot i això no és ni de bon tros un dels més coneguts. Vaig conèixer l’existència d’aquest salvatge a través d’una pel•lícula sobre la seva vida de nom “Ciutadà X”.
Què m’ha empès a escriure aquest article? Doncs l’altre dia mirant la tele escarxofat al sofà, em va tocar la fibra la història de tres cavalls que van esser lligat i disparats als ulls, fins a quedar cecs amb una escopeta de balins. Algun dels pobres animals tenia més de 30 trets a la cara. Això em va fer pensar quin tipus de psicòpata pot ser capaç d’infringir un patiment així a un altre esser viu i com molts de vosaltres ja sabreu, la majoria d’assassins en sèrie van començar les seves maldats maltractant i assassinant bèsties innocents. Però bé, anem a l’afer que ens ocupa i coneguem la vida d’ Andrey Chikatilo.

Nascut a Yablochnoya, Ucrània, el 16 d’octubre de 1936, en temps de intensa fam, Andrey és va criar escoltant a la seva mare explicar com un dels seus germans havia estat segrestat i devorat anys enrrera “malauradament aquest no era un fet extraordinari en aquells temps de misèria”.

Extremadament introvertit i incapaç d’admetre la seva miopia “no va utilitzar ulleres fins als 30 anys” a l’escola era objecte de burles, palliçes i vexacions, que aguantava sense mostrar cap tipus de sentiment. Extremadament tímid amb les dones va fracassar en la seva primera relació sexual al ejacular amb pocs segons d’abraçar una noia, aquí van començar els primer rumors sobre la seva impotència.
Després de passar per l’exèrcit va estudiar i completar tres carreres: Llengua i literatura russa, enginyeria i Marxisme-Leninisme.
Al 1971 és va graduar com a mestre, ja sentia una profunda atracció per els menors, a qui espiava en les seves habitacions mentre és masturbava per sota els pantalons.
Nobstant la seva impotència és va casar i en les seves contades ereccions va aconseguir tenir fills. Marit tranquil, treballador i atent mai va aixecar un dit contra els seus fills o la seva dona.
El 22 de desembre de 1978 Andrey va matar per primera vegada als 42 anys. Va convèncer a una nena de 9 any per acompanyar-lo a la seva cabanya, en l’intent de violació una rascada de la que va sortir sang va provocar-li una forta erecció, seguidament va apunyalar repetidament a la petita fins arribar a l’ejaculació. S’havia establert un vincle fatal entre la sang i el plaer.
Tres anys va tardar en tornar a actuar, el 3 de setembre de 1981 va seduir Larisa Tkachenko de 17 anys i la va portar al bosc per a mantenir relacions sexuals, va fracassar i ella se’n va enrriure, això el va enutjar tant que la va estrangular i va ejacular sobre ella. Posteriorment en el seu frenesí li va rossegar el coll, li va tallar els pits i se’n va menjar els mugrons.
La seva 3er víctima Lyuba Biryuk, va ser segrestada i apunyalada 40 vegades abans de que li mutilés els ulls, aquesta és va convertir en una de les signatures d’Andrey.
Aquell any va matar a 3 persones més, entre ells el seu primer nen Oleg Podzhivaev de 9 anys de qui va confessar haver-li arrencat els genitals.
Al 1984 va dur a terme 15 assassinat, captava les seves víctimes en estacions de tren o autobús, els portava a boscos, els apunyalava i en devorava parts.
Practicava actes de canibalisme i posteriorment va confessar que li agradaven les parts toves del cos.
Finalment va ser arrestat i acusat de 36 assassinats el 20 de novembre de 1990, tot i que ja havia estat sospitós i arrestat anteriorment per els successos, no s’havia pogut demostrar la seva implicació. Aquest cop el 6 de novembre va ser vist per un policia de nom Igor Rybakov, sortint del bosc i dirigint-se a una font per rentar-se les mans. Aquest policia va obrir acta del succés i quant dies després és va trobar un cadàver en el bosc de la zona, no va ser massa difícil lligar caps.
Primerament va negar els càrrecs, però finalment el 26 de novembre va confessar 53 assassinat. Posteriorment va portar a la policia als escenaris de les seves brutalitats i va narrar la seva horrenda història.
A través d’una carta va intentar fer-se passar per boig, però els psiquiatres el van declarar no dement i conscient de tots els seus actes.
El 15 d’octubre de 1992 va ser condemnat sens dubte a la pena capital ifinalmentexecutat a Moscou el 16 de febrer del 1992 d’un tret al cap “al meu entendre, pena massa lleu per a una animal com aquest”

Altres Posts

• 11a Festa del Bolet a Seva
• Apple va copiar l’Ipod
• Els meus tiets en un anunci de l’Eroski
• I l’altre li trenca la cara.
• Ja la tenim aquí!!!
• Saperas, és Roma?
• Frontflip de 6 metres
• 10 raons per estar content amb la designació de Maradona com a seleccionador Argentí.
• Les imatges de la festa del Bolet de Seva
• Enculant a una reportera en directe

Moltes pel•lícules hem vist sobre aquest gènere, però en realitat poques històries reals en coneixem. Aquest article l’he escrit després de visitar, contrastar i buscar moltes pàgines i escrits que parlen d’aquest tema. D’antre tots els personatges que he pogut conèixer m’ha cridat molt l’atenció la figura de Charles Luciano conegut com a Lucky Luciano, sens dubte un dels arquitectes de la màfia moderna tal i com l’hem coneguda en les pel•lícules. M’he dedicat a buscar aquesta informació influenciat per films com El Padrino, Uno de los nuestros o Los Soprano. Com he pogut comprovar no sóc l’únic que s’ha sentit intrigat per aquest món en algun moment ja que no resulta gens difícil de seguir el fil de la vida d’algun d’aquets personatges. Aquests són els verdaders Don Vito Corleones que van convertir els carrer de New York en el seu negoci.
Aquí relato la història o vida coneguda de Lucky Luciano, un personatge mític de la Cosa Nostra.  A tots els que us han agradat aquestes pel•lícules o simplement us agrada com a mi conèixer coses inútils que només serveixen per a jugar al trivial, us recomano que feu l’esforç de llegir l’article, ja que pot resultar força interessant.

Nascut a Sicília el 24 de Novembre de 1897 va emigrar amb la seva família a l’est de Nova York al 1906. La seva primera activitat consistia en donar protecció als joves jueus a canvi de diners (a qui protegia d’ell mateix) així va ser com va conèixer a Meyer Lansky i és van fer inseparables. Amb 18 anys ja va anar 6 mesos al reformatori, als 19 la policia ja el senyalava com a l’autor o instigador de mitja dotzena d’assassinats, als 23 ja era famós el seu negoci de contraband de lícor en societat amb Joe Adonis, Vito Genovese, Arnold Rothstein i Frank Costello.

Detingut per primer cop al 1907, al 1915 és va unir a la banda Five Points Gang, treballant a les ordres de Johny Torrio, gràcies a aquesta banda va fer amistat amb Al Capone i altres membres que sobresortien en l’organització. A principi dels anys 20 controlava juntament amb Joe Adonis tota la prostitució de Manhattan i ja havia amassat una gran fortuna, però a diferència de Capone ell si pagava els seus impostos.

En aquells moments existien dos capos destacats en l’ampa Newyorkina coneguts com els homes del Mostatxo. Un era Giuseppe Masseria, anomenat “Joe el Jefe”; i l’altre Salvatore Maranzano, “el petit Cèsar”.

A finals dels anys 20 la ciutat quedava petita per a tots dos i s’odiaven profundament, al 1930 va esclatar l’anomenada “guerra Castellemmarese”. Aquest nom prové d’un poble de Sicília d’on eren Maranzano i molts dels seus homes ( Castellemmarese del Gulfo ).

Charlie “Lucky” Luciano havia crescut en els dominis de Masseira, però mai és van portar bé. “ Joe el Jefe” no volia traficar amb drogues, no volia tractar amb ningú que no fos italià, no volia ampliar el negoci fora de Nova York i no volia negociar amb els sindicalistes.

A Lucky Luciano només li interessava fer calers, qualsevol negoci li anava bé i per això Masseira li feia perdre molts diners. La seva última discussió va ser quant Luciano va proposar d’introduir Cocaïna que enviaven des de Sicília injectada en taronges i Masseira s’hi va negar.

Els seus peus no li arribaven a terra, amb els braços aixecats i lligats per sobre el cap estava penjat d’un ganxo de carnisser. Els forts cops el feien rodar d’un cantó a l’altre com una baldufa. Tres “matons” l’apallissaven sens mirament ni compassió. Les faccions de Charles Luciano eren ja irreconeixibles degut als talls i a la inflamació producte dels cops.

Tot va començar quant Charles Luciano va ser segrestat a punta de pistola en una cantonada de la sisena avinguda de Nova York, en veure’s al dipòsit ja va creure que no sobreviuria a aquella experiència, una forta pallissa i varies punyalades amb un picador de gel van fer creure als seus segrestadors que realment així seria.

Però Charles va sobreviure i així és va guanyar el seu sobrenom per sempre “You have lucky, Luciano” ( Tens sort, Luciano ) va dir algú. Era finals de juny del 1930. Charles “Lucky” Luciano es va refer i molts ho van haver de lamentar.

Luciano era conscient que el seu jefe estava rere aquells homes que gairebé el maten, però va fingir que no sospitava res. Quant és va recuperar va actuar de manera inesperada: és va acostar mes a Masseira.

El va impressionar donant més d’un cop al seu enemic Maranzano: A finals del 1930 Charlie havia robat una vintena de camions carregats amb licor, Masseira era feliç amb una guerra que s’havia cobrat 60 morts i creia fermament que ell la guanyaria.

Masseira va baixar la guàrdia i va acceptar anar a dinar amb Lucky Luciano, els dos sols a Nuova Villa Tammaco, un restaurant de Coney Island, el 15 d’abril del 1931. Estaven en el primer plat quant Luciano va demanar permís per anar al lavabo. Genovese, Adonis, Siegel i Albert Anastasia van entrar. Masseria va rebre sis trets i va caure sobre els seus fideus amb salsa.

Luciano calculadament havia donat la victòria a Maranzano. Vestit d’esmòquing va rebre uns 500 mafiosos en el seu saló del barri del Bonx per a proclamar-se “capo di tutti li capi”. Va penjar creus i imatges religioses per aparentar una reunió religiosa.

Maranzano en realitat tampoc volia tenir negocis amb no italians i no volia formar una xarxa mafiosa nacional. També sabia que per a ser un líder indiscutible calia acabar amb Lucky Luciano a Nova York i amb Al Capone a Chicago.

Al Setembre de 1931 va citar a Charles i a Vito Genovese a la seva oficina. Al mateix temps va ordenar al assassí irlandès Vincent “ Mad Dog ” Coll que tan bon punt sortissin de la reunió els tirotegés. Però Luciano, de nou fou més ràpid. Tenia infiltrat en el entorn del vell jefe Tom Lucchese, qui va avisar de les intencions del capo a Lucky Luciano.

Ni Luciano ni Genovese és van presentar a la cita, abans de que Vincent Coll arribés, quatre homes fingint ser agents d’impostos entraren a veure Maranzano. El van omplir de plom i el van apunyalar.

Lucky Luciano havia arribat al cim de la Cosa Nostra. Ho va aprofitar per a realitzar molts canvis. Va crear un sindicat Nacional del crim, en el que també eren benvinguts jueus i irlandesos en qualitat de membres no associats.

També va agregar la condició de consigliere a l’estructura de la família. Luciano va crear un grup de 12 membres als que va anomenar Comissió, per a que s’encarreguessin dels assumptes del Sindicat i del Crim Organitzat en la seva totalitat. Luciano havia aconseguit que les famílies que dominaven l’ampa i la societat de Nova York és convertissin en una comissió de negocis, cada família tenint veu i vot igual que la resta.

Al 1935 Luciano era conegut com el “Boss the Boss”. Creador de Murder Inc. amb Bugsy Siegel i Myer Lansky, que van aconseguir la unió de Albert Anastasia. Aquest potser era un dels homes més violents amb grans possibilitat d’arribar a gran “Boss”.

Les àmplies activitats criminals de Luciano van esser motiu d’investigació per el Fiscal Públic Thomas E. Dewwey. Aquest amb els seus assistents havia arreplegat prous evidències per acusar a Lucky Luciano de 90 casos d’extorsió i prostitució i finalment va ser condemnat de 30 a 50 anys de presó.

Després de ser condemnat , el govern dels estats units li va oferir un tracte, a canvi del seu ajut en la invasió aliada a Sicília, seria deportat a Roma. Luciano és va posar en contacte amb els seus aliats italians i el tracte és va tancar. Va viure a Roma durant un any, però descontent de com és portaven els seus negocis a EEUU, va arreglar una reunió amb Lansky, Siegel i altres capos a Cuba. En aquesta reunió va tenir fortes discussions amb Siegel, el que va provocar que Siegel fos assassinat mesos després. Les autoritats americanes al tenir coneixement de la presència de Luciano a l’Havana, el van obligar a tornar a Itàlia, on va entrar en un estat jubilació forçada.

Ja a Itàlia va pensar en escriure les seves memòries i fer una pel•lícula de la seva vida. Al Gener de 1962 va anar a l’aeroport de Nàpols per trobar-se amb un productor de cinema americà que estava interessat en la seva història. Quant s’acostva per donar-li la mà, Luciano se la va posar al pit i va caure fulminat per un infart.

Havia mort Lucky Luciano, l’home que havia revolucionat la cosa nostra, l’home que va convertir la Màfia moderna en la que coneixem de les pel•lícules.

Altres Posts

• Descobrint B4mydeath
• Ali G entrevista als Beckham
• Utilitza una pistola Taser, per a reduir una dona de 72 anys
• Tocamela.cat
• Les mil cares d’Steven Seagal
• Les municipals arriben calentetes
• Aconsegueix premis i regals sense cap mena de cost amb Lockerz
• 10 raons per no mirar la televisió avui
• Cartells que sagnen
• Com crear el teu propi blog