aEsquis Weblog

El protagonista d’aquest vídeo Nicholas White, es va passar ni mes ni menys que 40 hores tancat en un ascensor. Els fets van tenir lloc al 1999 a l’edifici d’oficines de McGraw-Hill a Nova York i no deixa de ser molt sorprenent el pensar que durant pràcticament dos dies ningú no va fer cas ni es va recordar d’aquest pobre home. El paio en qüestió havia sortit a fer una cigarreta i a l’hora de tornar a la feina va escollir l’elevador equivocat. Us heu parat a pensar què faríeu si estiguéssiu 40 hores tancadets en un espai tant reduït, sense cap mena de distracció? Jo que per quedar 2 minuts atrapat en un ascensor de l’Hospital General de Vic ja em vaig desesperar, en un cas així, no se pas com m’ho muntaria.

Avui he vist varies noticies que feien referència a Google, una d’elles diu que l’empresa ha estat escollida com a millor lloc per treballar als Estats Units segons la revista Fortune. Això m’ha fet recordar un parell de reportatges que ja tenia vistos sobre aquest gegant concebut des de la joventut i la modernitat. El que corporacions líder en producte i beneficis com Google, siguin a l’hora també exemples de comoditat i facilitat per els treballadors, tindria que fer reflexionar o replantejar la concepció de moltes empreses en relació als seus mètodes de treball, ja que el rendiment i fidelitat que aquestes aconsegueixen dels seus assalariats els ajuden a mantenir-se molt per sobre la resta. Potser mes d’un tindria que entendre que el principal actiu que pot tenir qualsevol negoci, són els seus treballadors. Una curiositat que no té massa a veure, proveu d’escriure “No encuentro la página de los cojones” a Google i feu clic a “Voy a tener suerte” la web resultant no té desperdici.

Avui estava buscant fotografies de Seva mitjançant el Google i m’he adonat que el meu poble gairebé no existeix a Internet, només es troben 4 imatges i sempre són les mateixes. He recordat que un dia tot passejant el Poti càmera en mà em vaig entretenir capturant racons del meu poble i jo que m’estimo molt el meu trosset de món i vull que sigui visible per a tothom he decidit penjar aquelles captures a la meva galeria amb l’esperança de que si un dia algú busca fotografies de Seva, tingui mes sort que jo.

A finals de l’any passat i després de molts dies de dura reflexió/negociació amb la meva consciència, em vaig permetre el luxe de comprar-me una Play 3. La consola venia acompanyada d’un excel•lent joc, “Uncharted el tesoro de Drake”. Virgueria d’àrcade amb un espectacular guió que de ven segur acabarà al cinema i sinó temps al temps. Aquest fantàstic joc, em va durar una setmana, passat aquest temps em vaig quedar orfe d’aventures i amb moltes ganes de lliurar noves batalles. A les revistes especialitzades em vaig fer un tip de llegir les crítiques i valoracions sempre positives sobre el Cod4 Modern Warfare, un Shoot’m'up en primera persona ambientat en una guerra moderna. Mentre buscava l’esgotat joc per totes les botigues especialitzades, em vaig anar posant al dia finiquitant altres títols similars com el “Medal of Honor Airborne” o el “Call of Duty 3”, tots dos grans jocs que em van proporcionar un grapat d’hores d’entreteniment. Finalment a mitjans de Gener va arribar a les botigues, la segona fornada de Cod’s 4 i aquest cop no vaig deixar passar l’ocasió d’apropiar-me’n una còpia. El títol en qüestió només el puc catalogar de “Brutal”, la versió Offline del mateix, me la vaig polir en només 2 dies, l’estrenava un Dissabte i el Dilluns ja veia el final. Això pot fer pensar a mes d’un que el joc no es massa llarg, i segurament es veritat, però des del mateix moment que me’l vaig acabar, que estic enganxadíssim a la seva versió online. “Combate a muerte por equipos” o “Buscar y destruir” són dues de les moltes modalitats d’entreteniment que aquest joc ens ofereix. El mode online ofereix quelcom que qualsevol joc per si sol no ens pot proporcionar, la intel•ligència o en ocasions estupidesa humana.

Cadascun dels soldats que campen per l’escenari, és en realitat algú que des del sofà de casa seva intenta per tots els seus mitjans d’aniquilar-te i si pot ser deixar-te en el mes llastimós dels ridículs i tu al mateix temps t’has d’enginyar la millor manera de que sigui ell qui acabi amb els nervis destrossats. Les mes de 30 armes que ofereix el mode en Red, fan que no sigui gens senzill escollir amb qui arsenal afrontarem cada escena o modalitat de joc, ja que la correcta elecció pot dependre de moltes variables i ens pot ajudar en gran mesura a obtenir la victòria. El sistema de puntuació està molt ben estudiat i t’assegura un bon grapat d’hores de diversió. Les baixes que causes, les partides que guanyes o els objectius que aconsegueixes (per exemple, matar 3 enemics amb una granada) et donen punts, que t’ajuden a pujar dins el rang militar. A mida que puges de nivell es van des bloquejant armes i habilitats que et poden ajudar a guanyar mes batalles i així fins arribat a assolir el nivell 55 de Capità general, on has de prendre la difícil decisió de quedar-te amb aquest nivell o entrar en el mode de prestigi, on perds totes les armes, fites i rangs aconseguits, a canvi de començar de nou amb un rang distintiu del teu prestigi.

Jo ara estic en el tercer prestigi d’un total de 10 així que encara em queden dies de guerra. Des d’aquí recomano a tothom que sigui amant dels shooters de guerra, que s’apropi-hi un còpia d’aquest joc que podeu trobar en versió PC, XBOX 360 o PS3. Ja em direu el què.